Estimar en Mitu


mitu

En Mitu era un gosset trobat en un raval de Sant Antoni de Calonge una setmana Santa . L’adopció va ser ràpida . Poc a poc amb el temps es va tornar sord i per això portava en la darrera època d’alguns estius al poble de Sant Julià de Vilatorta una campaneta per saber sempre on era . Mai es va perdre , suposo que recordava que l’havien abandonat i s’havia perdut de ben petitó. . Quan ja va ser molt vellet amb poques dents i poca visió , poca oïda i amb dificultats per caminar es va anar pensin com una pansa seca. Va ser A ‘ l’Abril al voltant de Sant Jordi que va ser ingressat a un clínica veterinària , desorientat i sense gaire esma el van hidratar per quedar-se uns dies ingressat . Finalment va decidir que morir a casa on al cap d’unes hores d’haver arribat com si pressentis el moment que arribava va jeure de cantó per dir adéu per sempre. No va ser fàcil . Em el darrer tràmit perquè no patís li van subministrar una injecció letal directament al cor perquè deixes de viure. La seva alegria es va apagar i els records resten permanents encara avui .

Jordi Ibánez Fanés en el seu llibre “Morir o no morir” un dilema modern dins els nous quaderns d’anagrama ens planteja com és la mort actualment : com el mirall on ens reflectim ? , en el que ens reconeixem i amb el que arribem a saber realment qui hem estat ? . Marta Nussbaum i Saul Levmore en l’assaig “Envejecer con sentido ” ens parla de l’obra de William Shakespeare “El rey lear” on l’amor poderosa follia del rei sembla que l’enganya davant la impotència de la mort que li vindrà i no triarà la seva filla Cordélia qui l’estima i aprecia més. Precisament davant la mort els humans encara ens falta molt per aprendre a diferència dels altres animals no humans com gossos, gats, tortugues o gripaus … En el col·lectiu “Santuario Gaia” molts cops com a reserva de salvar animals amb maltractaments o desnonats , presenten amb una vessant compassiva i a tendra la mort de les vaques, porcs, gallines, cavalls , …

Ibáñez ens demana que triem davant l’imminent fet de la mort com Plató en el diàleg “El Fedó” ens ensenyava dins aquest aprenentatge de restar amb serenitat , amb confiança i amb pau amb un mateix . Sòcrates té por a morir ? Tenim por a morir ? Tots ens creiem amb una mort dolça , plàcida , pausada, dormint al llit dins un somni reparador i benestant . De fet les morts d’aquesta mena semblen èpiques com la mort del meu pare enmig de la muntanya del Costabona un dimecres de Juny escalant el cim …La mort però sempre ens ronda , aquest any el company i amic inspector de filosofia amb qui vaig compartir-hi moltíssimes hores va morir un Abril de sobte havent carregat conjuntament el cotxe i guardat els arxius amb els papers i programacions revisades per ser lliurades al Departament d’Ensenyament . No deixa de ser una distòpia aquesta de creure que som immortals com l’exposició comissariada per Caterina Almirall a la capella davant l’edifici del MACBA aquesta pandèmia . De fet sembla que sempre sigui els altres qui moren i desapareixen . La meva amiga i companya durant 13 anys va desaparèixer per sempre el mateix dia que havia mort el meu pare. Quan això ens passa aleshores volem recordar les darreres paraules que vam escoltar per darrer cop , els mots pertinents, les pistes per si fos el cas que ens indiquessin el desenllaç , però molts cops ens resulta simplement una simple petjada en el record sense més. Per això l’edat i la mort van dins el dilema : en Santi amb qui vaig fer un treball quan era a la facultat de filosofia que portava per títol ” La pregunta por la libertad y la categoría de necesidad como génesis de dos modelos narrativos” on ens plantejaven la biografia versus la tragèdia com a confrontació de dos models de narratius : un determinista i l’altre no determinista , ; amb un traspàs jove . O dels qui he parlat anteriorment amb morts de 54 anys, 61, 71 … això resulta suficient per dir que hem viscut una vida pròpia ?

Fa poc el debat sobre l’eutanàsia ha tornat a sortir . El nazisme aplicava l’eutanàsia com una solució a persones amb defectes congènits i malalts mentals dins l’acció de l’anomenada Aktion T4 com una obscenitat per parlar de la mort dolça. Hi ha un dret a morir dignament o no ? Hi ha una mena d’obligació d’haver de morir ? Ja des de Napoleó la mort dirigida era castigada , Resulta un tema legislatiu o ètic ?

La nueva norma introduce el derecho a solicitar la “prestación de ayuda para morir”. Ésta puede recibirse por la administración de forma directa o asistida……..https://noticias.juridicas.com/actualidad/noticias/16118–ley-organica-3-2021:-espana-legaliza-la-eutanasia-/

Tal com Ibàñez comenta en la pel·lícula “El sabor de las cerezas” el director Abbas Kiarostami ens parla de programar la mort pròpia o suïcidi dins una societat com la iraniana on està penalitzat però la conversa que sosté el protagonista amb un soldat , un jove religiós i un taxidermista qui acabarà accedint però finalment el tastar les cireres de l’arbre on es penjarà salvarà la seva existència i gaudirà del sentit de viure . Imatge molt utilitzada dins el cinema per demanar que els humans sempre valorem el sentit del que a vegades no veiem , una al·legació per saber gaudir de l’aire i del sol que respirem malgrat la mort ens rondi sempre .

Clar si ens fem vells i velles i ens arriben els dolors, les malalties, les dependències dels altres, les incerteses podríem demanar com es va proposar a Holanda que fins i tot es pot donar assistència a morir sense necessitat d’estar malament del tot. https://elpais.com/diario/2004/06/07/sociedad/1086559208_850215.html i en el rerefons del que estem dient novament trobem la idea de la mort . La vida és el resultat del que construïm i del que hem decidit , realitzat i pensat , cal doncs que existeixi un final o no ? Hi ha una mort rodejada d’amistats que acompanya en el camí fins al final , on la lucidesa permet sentir el calor de la gent que has estimat i t’han estimat sempre . En aquest comiat un es deixa anar del tot , no és la idea de morir o la por a patir com el meu amic Esteban qui va restar gaire bé 1 mes obnubilat i balbucejant sons lligat a un llit d’hospital de mans i peus i menjant les pastetes que els amics li donaven sense reconèixer qui era allà … tot just abans havíem parlat de l’espiritualitat del místic que es troba amb la llum final … i a les sis de la matinada recitant un mantra budista amb les mans sobre el seu cos enllitat va deixar de respirar aquell 23 de desembre ara fa 3 anys. Vivim la mort dels altres com si fos la pròpia moltes vegades … Com la SIbila de l’Eneida de VIrgili ” demanem morir tantes i tantes vegades ..” viure una longevitat permanent ens cansa perquè estem perdent a tantes persones al nostre voltant i el pitjor que ens queda es aquesta solitud existencial del jo i només jo. Aplaçar la vida perquè el temps s’esmuny i ens batega el cor ja més lentament com el càncer que Hitchens va relatar jugant a una espiritualitat vulnerable que el va portar a morir , es pot anestesiar la mort per no viure l’horror del dolor i l’agonia ?

Doctor , digui quan temps em queda de vida ? aquesta expectativa no fa invisible la mort dins una indústria que la negocia i la converteix en un espai domèstic per dir un adéu.

Quins doncs són els arguments per parlar d’eutanàsia i de mort digne ? Econòmics de despesa social a la sanitat pública ? demogràfics de massa població inactiva ? o polítics del tipus valor dels més preparats i de les institucions que representen aquesta casta ? En el fons es tracta de morir amb sentit i això crec que des del gosset Mitu fins a la darrera persona que va morir ahir si té resposta .

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s